En Mateo avui quan ha arribat al taller no s’ha posat a plegar els barrets de paper que fa dies que apila en forma de pastís de nuvis. Quan li he preguntat en què estava pensant, m’ha dit que volia fer un mòbil. Jo que sóc boomer li he fet la pregunta que no entén cap infant: – però un mòbil de penjar o un de trucar?

M’he de repetir de no tornar-hi a caure perquè la seva cara ho deia tot. Ha passat de mi i m’ha demanat cartró. Al cap d’un moment, un cúter. Jo li he donat també la taula de tallar. I quan l’he vist agafar una posició incòmoda, li he posat un tamboret sota el cul (alguns nens tenen tendència a treballar agenollats a terra si no troben una cadira a la vora). M’he assegurat que la seva manera de manipular el cúter fos la correcta i he seguit la meva ruta.

Vaig donant voltes pel taller preguntant un a un si els cal ajuda o els ofereixo alguna cosa que crec que els pot ajudar. Han passat un parell d’hores i en Mateo tenia un iPhone a escala 1:1; pel camí m’ha demanat ajuda per trobar 2 tons de color. Li he ofert pintura acrílica i li he suggerit que repassés un dibuix a llapis amb un punta fina permanent. En algun moment li he donat la idea de fer un salvapantalles. Bé, jo li he dit quelcom que ha derivat en aquesta idea, absolutament seva, i l’he ajudat a folrar el paper amb celo perquè quedés més fort. També li he donat 2 imants plans perquè quedés enganxada a l’iPhone de paper. Quan ja el tenia fet, li he dit mig en broma que només li quedava posar un cordill per poder-lo penjar al coll i això hem fet.