Creus que la societat transmet els valors que els nostres infants necessiten?
Ho intentem. Darrerament, vivim en una societat cansada, una societat on influeix de forma important el factor econòmic a les nostres vides, on hi ha poca conciliació familiar, on les escoles lluiten i treballen amb recursos molt justos. Hi ha una clara voluntat per part de pares i mares d’educar en valors, però cada vegada és més difícil i a mi em fa por que es perdi la constància, l’esforç i el sacrifici.

Quines són les dificultats d’aprenentatge més comunes que observes?
Quan parlem de dificultats d’aprenen-tatge, sempre les hem d’acompanyar del diagnòstic d’un professional que ens ajudi a entendre per què aquest infant no segueix el ritme formatiu. Socialment, els cursos existeixen per a valorar l’evolució d’aprenentatge i de maduració, de vegades aquests aprenentatges presenten certes dificultats on el nen necessita més temps o una adaptació a la feina. Darrerament, els diagnòstics que em trobo són dislèxies, discalcúlies, dèficits d’atenció, hiperactivitat i TDAH, de trastorn d’espectre autista. Aquests són els que estan més diagnosticats, però hi ha d’altres, que malauradament, no es tenen en compte, com per exemple el dels nens amb altes capacitats, que viuen en un espai encara no definit.

Afecten només en el rendiment escolar? Hi ha altres àmbits?
Sí, hi ha una afectació més enllà de l’escola. Hi ha famílies preocupades, angoixades, tots els pares tenim les nostres expectatives sobre els nostres fills i treballar amb nens amb dificultats d’aprenentatge és difícil.

Els pares necessiten més eines, saber com fer-ho, per a mi el “com” és el gran secret que les famílies no saben.

Tot això genera sentiments de culpa, culpa per no saber ajudar, per no saber com fer-ho. Al final acaba sent un procés que passa a les famílies. L’escola detecta, la família es preocupa, es busca a algú que pugui ajudar i aquí ve el procés final en el diagnòstic, que és el de l’acceptació. Hi ha famílies que ho encaixen, veuen que existeix una solució, que funcionarà i que només és qüestió de temps, però aquí es pateix. I després hi ha famílies que ho neguen i els hi costa d’acceptar, i costa d’acceptar perquè la societat ja porta una càrrega important on recau gran part del pes sobre els fills, el més important en els nuclis familiars. Sempre dic que els nens són material sensible.

Quan hi ha una dificultat, quina seria l’actitud òptima de la família?
L’actitud òptima per part de la família és confiar en l’escola. És rellevant confiar en l’escola i en el tutor que és el professional, el que té experiència, el que sap del que parla i sap buscar solucions. Després caldrà buscar un professional que ens ajudi a fer un diagnòstic i buscar un professional que ens ajudi a treballar. Les dificultats es treballen diàriament, a poc a poc, amb constància, es treballen com la mateixa paraula ho diu: amb dificultat. No és un camí fàcil, és un camí on s’ha de tenir molta paciència, respirar, descansar i amb l’objectiu d’aconseguir que els nens siguin autònoms per a poder fer una secundària òptima.

S’ha de motivar als nens perquè necessiten suport emocional, acompanyament i evitar frases fetes com “si es fixa més, ho farà” o “no ho fa bé perquè no s’hi fixa”. Però de vegades, a les famílies no hi ha prou informació i no saben com transmetre calma.

S’ha d’entendre que tenen un procés més lent d’aprenentatge i necessiten unes estratègies, uns recursos adaptats a ells.

No podem pretendre que aquestes dificultats diagnosticades per professionals, moltes vegades per metges, canviïn. S’ha de saber que una dificultat d’aprenentatge pot venir per l’escriptura, per la lectura, per l’atenció, hi ha moltes branques, però totes recauen sobre una base de treball que neix de la paciència, l’empatia, l’acompanyament, l’acceptació i l’amor.

I de les escoles?
L’actitud òptima de les escoles és més complicada d’assolir perquè hi ha pocs recursos. Cada vegada hi ha més nens diagnosticats dins les escoles amb docents que només han estudiat el Grau d’Educació, no són especialistes en dificultats d’aprenentatge, per tant, necessiten molt més suport, un suport que
no existeix.

Les escoles ara mateix estan molt castigades. El sistema educatiu està molt castigat i se’ls hi exigeix moltíssim. El col·lectiu professional, el dels docents, té moltes dificultats. La dificultat més important actualment és la de la comunicació. S’hauria de poder establir una bona comunicació amb les famílies, que fos fluida, de confiança, de suport, on els pares puguin tenir persones de referència a qui consultar i anar a parlar. I amb els docents succeeix tot el contrari, no se’ls valora prou. S’ha perdut el reconeixement al mestre, a la persona que està amb els nostres fills més hores que nosaltres i a sobre ens enfadem.

Els docents haurien de poder disposar de més hores de formació, que poguessin triar quins són els temes més interessants segons les seves necessitats, haurien de disposar d’un reciclatge constant. Haurien de poder explicar més coses als pares, arribar més a ells, explicar “com” fer-ho.

Com seria per a tu l’escola ideal?
L’escola ideal és on els nens van a aprendre, són feliços i els docents gaudeixen. On els valors estan presents constantment. Els nens no els deixem a l’escola, els acompanyem a l’escola. Els nostres avis no van tenir la sort d’anar a l’escola, la meva mare va podzer estudiar només fins als tretze anys.

Ara els nostres fills tenen l’oportunitat de fer i d’estudiar el que vulguin, poden triar. Aquesta és l’escola ideal per a mi, la que et deixa triar. Abans no es podia fer i ara sí.

L’escola ideal també hauria de ser la que tenim al costat de casa. Ara les famílies ja no trien l’escola que hi ha al costat de casa, la trien per altres motius. L’escola ideal és aquella on la meva filla vulgui anar cada dia i sigui feliç, on generi bons records, bones companyies, bons aprenentatges, que els docents li marquin la vida i se’n recordi d’ells quan sigui gran, que tingui estones de reflexió on poder compartir experiències i reconèixer el que no sap, que sàpiga demanar ajuda, buscar estratègies i compartir habilitat, que tingui amigues que li generin vivències, anècdotes, emocions, sentiments, que es relacioni amb el personal escolar, amb els cuiners, els monitors, la persona que s’ocupa del manteniment de l’escola, de qui ens obre la porta, agafa el telèfon, considerar i respectar per igual a tothom forma part de l’escola ideal.

L’escola ideal seria aquella on el diagnòstic no fa dubtar de l’escola, no fa dubtar dels professionals, i evidentment, no fa dubtar dels infants. L’escola ideal és aquella que genera confiança.

entrevista a silvia rodriguez — fotografia Esperanza González Ruano

Kumon. C/ Sagunt 115. kumon.es/badalona-pep-ventura