Amb l’estiu als ulls

Setembre arriba com una marea lenta, esborrant les petjades salades d’un estiu que encara ens viu a la pell. 

Tornem als horaris, als calendaris, als correus que s’acumulen, però dins nostre encara crema la llum daurada de juliol, les nits llargues que semblaven no tenir final, el gust del mar a la boca i a la memòria.

Els que hem viscut més estius recordem aquells que ja no tornen: platges obertes i tranquil·les, sopars a la vora del mar sense presses ni preus desorbitats, primers amors que ens van ensenyar a estimar i a perdre. Gelats que es fonien més de pressa que les preocupacions, passejades sense cap destí més que continuar parlant, somiant, respirant.

L’estiu és l’estació on tot sembla possible. A setembre, la realitat ens crida pel nom, però hi ha una part de nosaltres que encara es resisteix a tornar del tot. El bronzejat s’esvaeix, la llum es fa més tendra, i els dies es recullen com veles després d’un llarg viatge.

I potser és això el que fa tan màgic el setembre: és un adeu i un començament alhora. L’estiu queda dins nostre, com una fotografia que no es pot esborrar.

text Carles Gispert